Cançó Catalana al País Valencià

Vicent Bravo i Ortiz

La Cançó Catalana al País Valencià. Els anys 60 i 70.

Treball de l’assignatura “Jazz i Músiques Urbanes” Llicenciatura en Història i Ciències de la Música. Universitat Autònoma de Barcelona. Curs 2002-2003.

1. Introducció............................................................................................................. 3 2. Característiques generals. ...................................................................................... 4 3. Autors. ................................................................................................................... 5 3.1. Al Tall............................................................................................................. 5 3.2. Els Pavesos. .................................................................................................... 6 3.3. Carraixet ......................................................................................................... 6 3.4. Ovidi Montllor................................................................................................ 7 3.5. Remigi Palmero .............................................................................................. 7 3.6. Lluís el Sifoner ............................................................................................... 7 3.7. Raimon ........................................................................................................... 8 3.8. Lluís Miquel i Els 4 Z................................................................................... 10 3.9. Paco Muñoz .................................................................................................. 10 3.10. Maria del Carme Girau............................................................................... 11 3.11. Marià Albero .............................................................................................. 11 3.12. Fèlix Estop.................................................................................................. 12 3.13. Aplec........................................................................................................... 12 3.14. Araceli Banyuls .......................................................................................... 12 3.15. Carles Barranco .......................................................................................... 12 3.16. Els cinc xics................................................................................................ 12 3.17. Juan Bau ..................................................................................................... 13 3.18. Cuixa........................................................................................................... 13 3.19. Dova ........................................................................................................... 13 3.20. Jordi Gil ...................................................................................................... 13 3.21. Pep Laguarda .............................................................................................. 13 3.22. Bruno Lomas .............................................................................................. 13 3.23. Francesc Moisès ......................................................................................... 13 3.24. Salomé ........................................................................................................ 13 3.25. Sardineta ..................................................................................................... 14 3.26. Josep Lluís Valldecabres ............................................................................ 14 3.27. Rafael Xambó............................................................................................. 14 3.28. Ximo, Pere & Cia ....................................................................................... 14 4. Conclusions. ........................................................................................................ 14 5. Bibliografia.......................................................................................................... 15

2

1. Introducció. La Nova Cançó o Cançó Catalana s’ha estudiat i sistematitzat amplament al llarg de tesis doctorals, tesines i una extensa bibliografia. Però el País Valencià presenta unes tendències peculiars, que sempre s’han tractat d’una manera testimonial. Aquest treball no pretén, de cap de les maneres, presentar un fet diferencial, ni tampoc una secessió, sinó mostrar l’evolució dels autors i autores valencians i valencianes, i de la seua recepció al País Valencià com un capítol més d’aquest moviment cultural. El context social al qual ens referim té unes característiques culturals, econòmiques i polítiques que l’assagista Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922 - 1992) analitza vastament al llarg de la seua obra. És precisament el seu mític llibre Nosaltres, els valencians (1962) el referent indiscutible per als joves estudiants i per als intel·lectuals ja formats d’aquests anys. Es podria dir que equival a l’article Ens calen cançons d’ara (1959) de Lluís Serrahima i Villavecchia (Barcelona, 1931). Si bé la motivació és la mateixa: fer país, el context social és profundament diferent. Nosaltres, els valencians és l’evangeli per poder ressuscitar un país sense consciència, un territori fonamentalment agrícola on la burgesia està totalment castellanitzada. A més a més, la poca alfabetització de la societat també es feia en castellà i donava com a resultat un teixit social caracteritzat pel meninfotisme i una por terrible a la subversió. Per tant, el problema és doble, conscienciar la gent i plantar-li cara al règim totalitari i feixista, tot això amb l’agreujant de la humilitat econòmica tan estesa entre la gent. A Catalunya, la consciència nacional estava reprimida i calia manifestar-la, i és ací on el paper de la burgesia pren el protagonisme que al País Valencià no existia. El manifest de Serrahima, per tant, va ser l’espoleta que va detonar el moviment musical encapçalat per Els Setze Jutges. Al País Valencià, aquest moviment suposava una compatibilitat perfecta per als músics entre les cançons, recitals i discs que aplegaven del principat i el referent del llibre de Fuster. També cal afegir l’èxit del valencià Raimon (Ramon Pelegero i Sanchis, Xàtiva 1940) que suposava la simbiosi perfecta, tenia un peu a cadascuna de les tesis plantejades i, a més a més, amb un èxit aclaparador en aquell moment. La tragèdia de l’exili dels republicans primer i el posterior moviment migratori cap a França de treballadors i treballadores per poder guanyar-se la vida, acosta als Països Catalans una consciència de llibertat, igualtat i fraternitat, en definitiva: democràcia, que els cantants francesos treballen molt bé, com una mena de troubadours o trouvères. Aquest és el cas de Georges Brassens (Seta, 1921 - Sant Gèli, 1981), Léo Ferré (Mònaco, 1916 - Castellina in Chianti, 1993), Georges Moustaki (Joseph Mustacchi, Alexandria, 1934), Édith Piaf (Édith Gassion, París, 1915 - 1963), Charles Trenet (Narbona 1913 - Créteil, 2001) o Jacques Brel (Brussel·les, 1929 - Bobigny, 1978) que van influir estilísticament en els protagonistes de la Cançó Catalana. La proximitat geogràfica, la recepció dels seus treballs i l’afinitat llatina seran també factors d’aquesta influència. Tots aquests ingredients marquen les consciències d’un sector de la població jove, idealista, universitària i d’origen treballador o humil, a través de recitals i discs de vinil. Els treballs no es promocionen per la televisió ni per la ràdio, sinó pel sistema de boca a orella. L’impacte de la música pop anglosaxona queda més a prop dels joves i les joves benestants, com és el cas de The Beatles (1962 - 1970) i només la cançó protesta amb Bob Dylan (Robert Zimmerman, Duluth, 1941) i altres representants influeixen en els treballs.

3

Així, aquest és un típic exemple més de les relacions inseparables que hi ha entre el context social d’un determinat lloc i moment, i les manifestacions artístiques esdevingudes. Per tant, el nefast context del franquisme i la Cançó Catalana són indissociables a l’hora d’estudiar-la. 2. Característiques generals. El cantant i la cantant d’aquest context només necessitava la guitarra i la seua veu per expressar-se musicalment. Tots coincideixen a l’hora de descriure la seua formació musical com a mínima, coneixen “quatre acords”. Això no treu que quan s’enregistre una cançó o quan es faça un recital es puga fer una instrumentació més ampla i acurada. Els acompanyaments són totalment versàtils i ocasionals. També són molt característiques les relacions entre el text i la música. La paraula, entesa com a veu oprimida, anònima i reivindicativa, es canta i es recita. No són veus educades musicalment, utilitzen la seva veu natural i les caracteritza el seu timbre i, sobretot, la fonètica específica de la variant dialectal del català que utilitzen. Són expressives per la proximitat o per la llunyania dialectal i/o geogràfica envers el públic d’una llengua que no s’havia utilitzat per cantar i atreia per la complicitat verbal, a més a més, es descobrien noves maneres de parlar la llengua prohibida i pròxima a l’entorn. Per exemple, al País Valencià s’escoltava mallorquí, l’efecte era de sorpresa, atreia per la seva diferència fonètica dels mateixos mots que allí s’empraven i, al mateix temps, es descobria que a les illes parlaven la mateixa llengua. Però si el cantant o la cantant era autòcton també passava el mateix, captivava als oients que no estaven acostumats a escoltar la seva llengua en una cançó. Per una altra banda, musicar les paraules és el resultat de l’instint de l’artista, es defuig de les convencions de la música seriosa. La música és subsidiària de l’encant del text, la fonètica, el lèxic, la personalitat de l’intèrpret i del contingut del text. Per una altra banda, també es tira mà de la música tradicional, les cançons populars acosten l’essència del poble al poble amnèsic, retrauen aquella consciència que s’ha oprimit o que mai s’ha tingut. Els textos també es prenen d’escriptors consagrats o patrimonials, fins al punt d’arribar a ser recitats amb música. En resum, hi ha una gran devoció al text que va des del recitat fins al cant, des de la creació fins a la musicació passant pel préstec de la tradició, tot al servei de la recuperació de la identitat i de la llibertat. La canalització social de la cançó es feia fonamentalment a través del disc i de l’aplec, que era una mena de trobada amb recitals, i en molt poques ocasions de la ràdio. La discogràfica Edigsa es va fundar el 29 de maig de 1961 i cessà la seua activitat el 1983. Va impulsar definitivament la Cançó Catalana i es va convertir en la principal plataforma de difusió de la música en català de les dècades dels 60 i el 70. Edigsa va publicar els treballs de la major part dels cantants i dels grups més importants. Cal destacar la important «Antologia Històrica de la Música Catalana»1. Des del 1976 els estudis Tabalet d’Alboraia es van convertir en el referent d’enregistraments per als autors de terres valencianes.

1

La Nova Cançó. Antologia. (PDI, S.A. F-80.2991)

EDIGSA: 1961-1983. Nova Cançó. Inicis i evolució. Primer volum (PDI, S.A. 80.3859) Segon volum. (PDI, S.A. 80.4143).

4

Els aplecs eren unes jornades lúdiques i festives al voltant del mateix objectiu. Hi havia des de parades de llibres en català fins a recitals de cançons, passant per tot un seguit d’activitats reivindicatives, plantejades des d’una òptica intergeneracional. L’Aplec del Puig, el darrer diumenge d’octubre, equivaldria a Les 6 hores de Canet i continua sent el referent per a tots els activistes de la cultura catalana del País Valencià. Cal esmentar el treball Darrer diumenge d’octubre, d’Al Tall, com la crida més carismàtica a la participació en l’aplec. Aquest esperit d’El Puig es va anar escampant a través d’organitzacions polítiques, culturals i sindicals, com a manifestació dels seus objectius. Avui, però, encara en continuen, com les Trobades d’escoles en valencià, si bé molt perseguides mediàticament i ofegades en la mesura que l’estat de dret ho permet al polítics de torn. Els recitals, al marge del aplecs, conformaven l’acte exclusiu de difusió en directe, pròpiament dit, de la producció musicoliterària. No se’ls anomena mai concerts. Les festes majors eren bones ocasions per fer recitals, així la major part dels artistes actuen al llarg de tot l’àmbit lingüístic català en improvisats escenaris o en tradicionals auditoris. La publicitat d’aquests recitals sovint es feia amb cartells. L'aparició i consolidació del programa radiofònic De dalt a Baix el 1973 va comportar una gran sorpresa per l’èxit que va assolir ràpidament. Aquella experiència era revolucionaria i demostrava que el valencià era una llengua perfectament apta per als mitjans massius de comunicació. Era el primer programa en valencià a la ràdio pública (Ràdio Peninsular, RNE). Es va iniciar encara sota el franquisme i es va mantenir, amb diverses interrupcions, fins als anys 80. De dalt a Baix va fer escola i va disposar de cobertura sobre tot el territori valencià. El va dirigir Toni Mestre (València, 1942) entre el 1975 i el 1981. Al País Valencià , els fets del maig del 68 a París es canalitzen a través del mateix moviment cultural, tot i que Catalunya sempre és el referent i motor de la major part de les activitats. Al cap i a la fi, molts músics han d’actuar i promocionar-se al Principat per tal d’assolir prestigi i auxili econòmic. Raimon seria el paradigma d’aquesta necessitat vital. 3. Autors. Tot seguit es detallen les trajectòries i la discografia dels representants valencians de la nova cançó, en la mesura i exhaustivitat possible. Cal dir que fer un catàleg sempre ajuda comprendre la situació, però l’audició dels treballs serà imprescindible per copsar una visió completa. 3.1. Al Tall. Grup de música tradicional i cançó creat el 1975 al País Valencià. Els seus fundadors foren Manolo Miralles, Manolo Lledó, Miquel Gil i Vicent Torrent. Al Tall recollí l’herència del grup Equip València-Folk (1969-73), del qual havia estat mestre Torrent. Aquesta formació ha contribuït a recuperar el cançoner popular valencià i ha obert la seua música a altres sons i ritmes mediterranis. Conrea un tipus de cançó que, sota l’embolcall de ritmes i formes tradicionals, conté lletres que reflecteixen una preocupació nacional i sòcio-política centrada en el País Valencià. Algunes de les seues cançons, com Tio Canya o Darrer Diumenge d’octubre, han esdevingut himnes de les reivindicacions nacionalistes tant al País Valencià com a la resta dels Països Catalans.

5

Any 1975 1976 1978 1978 1979 1980 1982 1983 1984 1985 1988 1994 1999 2001

Títol Cançó popular del País Valencià Deixeu que rode la roda... Posa vi, posa vi, posa vi A Miquel assassinaren “Quan el mal ve d’Almansa...” Som de la Pelitrúmpeli Cançons de la nostra Mediterrània Tocs i Vares Al Tall10 anys Xarq Al-Andalus Xavier “el Coixo” Europ Eu! La nit 25 anys en direte

Segell Edigsa Edigsa Edigsa Edigsa PDI Ànec Ariola Edigsa PDI RTVE Difusió Mediterrània PDI, S.A. Picap Picap

3.2. Els Pavesos. Els Pavesos és un grup que es mou al voltant de la personalitat de Joan Monleón. Basen la seua feina en la recuperació del folklore, sovint des del punt de vista humorístic i crític. Fan una posada en escena lúdica i espectacular, d’estètica fallera, on les disfresses i els focs d’artifici són una costant. Any 1978 1976 1979 1981

Títol El pardal de Sant Joan... i la bolseria A la nostra gent València · Estambul · Konstantinopolis Borumballes falleres

Segell Movieplay / Fonomusic Movieplay / Fonomusic Fonomusic Fonomusic

3.3. Carraixet El grup Carraixet va nàixer a finals de l’any 1971. Està format per Lleonard Giner i els seus cinc fills, quatre noies i un noi. Des del seu primer disc, fins l’últim, ha anat recollint la música popular de les nostres comarques, a més d’incorporar nous ritmes i peces de creació pròpia, sovint de caràcter festiu. Any 1978 1979 1980 1983 1983 1985 1986 1994 1995

Títol Beure, cantar i ballar Entre col i col... lletuga Fet a posta Estimem per estimar Que nos quiten lo bailao (BSO) Ací estem Antologia de la comèdia musical valenciana Cants d’enllaç Mareta Canteu xiquets, canteu!

6

Segell Diapasón Ànec Val Disc

Doblón

3.4. Ovidi Montllor Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 1942 - Barcelona, 1995) Cantant i actor. A Barcelona actuà amb grups de teatre independent, i amb les companyies Adrià Gual i Núria Espert. El 1968 inicià una carrera destacada com a cantant, amb música pròpia, sobre texts de Salvador Espriu, V. Andrés i Estellés, Pere Quart i d’ell mateix. Intervingué en films com Furia española (de F. Betriu, 1974), Furtivos (de J. L. Borau, 1975), L’obscura història de la cosina Montse (de J. Cadena, 1977), La verdad sobre el caso Savolta (d’A. Drove, 1979), La veritat oculta (de C.Benpar, 1986), El llarg hivern (de J.Camino, 1991), etc. Any

Títol A l’Olympia Crònica d’un temps A Alcoi 1995 Per sempre 1997 Un entre tants... 1995 No nos moveran (Recuerdos de una transición)

Segell PDI S.A. Discmedi PDI S.A. Discmedi Discmedi Blau Hispavox

3.5. Remigi Palmero Músic i cantant nascut l’any 1950. És un dels pioners de la història del pop-rock en llengua catalana. Any 1979 1987 1990 199_ 1994

Títol Humitat relativa Provisions Quart creixent Emparín Línia de foc

Segell Zafiro

MC CD

3.6. Lluís el Sifoner Cantant d’estil eminentment populista. Comença l’any 1973 formant part del grup de folk Crit i Cant. Quan el grup desapareix, continua en solitari. El 1975 és el primer classificat al III Festival de Cançó de Xàtiva, i a partir d’aquest moment les seues actuacions es multipliquen arreu del País Valencià. L’any 1989, al Teatre Principal de València és esbroncat de manera considerable i pràcticament no el deixen cantar. Aquest escàndol de col·laboració amb Amadeu Fabregat el va fer declarar “el Sifoner és mort” i abandona definitivament la cançó. Any 1976 1978 1979 1980 1980 1981 1982

Títol Tinc un mànec de tres pams i mig La mare que els ha parit Lluís el Sifoner canta: a, e, è, i, o, ò, u Lluís el Sifoner Llavor d’esperança Som ¡Calla dimoni!

Segell Movieplay

Movieplay

Val Disc

7

3.7. Raimon Ramon Pelegero i Sanchis (Xàtiva, 1940). Es llicencià en història a la Universitat de València. Es donà a conèixer com a cantautor el 1962 amb Al vent, al marge del moviment de la Nova Cançó. El 1963 guanyà el Festival de la Cançó Mediterrània de Barcelona amb Se’n va anar. La seua producció posterior ha tingut una àmplia repercussió a Europa i Amèrica. Raimon ha musicat i interpretat, també, poemes aliens d’escriptors moderns, com Salvador Espriu, i de clàssics com Ausiàs Marc. El 1986 va publicar el recull de poemes D’aquest viure insistent i el 1994 va rebre el Premi Nacional de Música. El dia de Sant Jordi del 1993 omplí el Palau Sant Jordi en la celebració dels seus trenta anys de carrera (30 anys Al vent). L’any 1997 li fou concedida la Creu de Sant Jordi i el Premio Ondas. Any 1963 1963 1964 1964 1965 1965 1965 1966 1966 1966 1966 1967 1967 1967 1967 1967 1968 1968 1968 1968 1968 1968 1968 1968 1968 1969 1969 1969 1970 1970

2

Títol2 Raimon Raimon Raimon. Cançons del film “Los felices 60” Disc antològic de les seves cançons Raimon: cançons d’amor Fonorama presenta a Raimon Raimon. Editat a Bulgària Raimon a l’Olympia. Gravat en directe. Editat a França Raimon. Editat a França, Mèxic i Canadà Raimon Cançons de la roda del temps Cançons de la roda del temps. Editat a França Raimon en marxa, món en marxa. Música sola Raimon al Palau. Gravat en directe Raimon Raimon música sola Raimon Raimon Raimon Raimon Raimon Raimon a l’Olympia I Raimon a l’Olympia II Raimon al Palau Raimon en directe Sobre la pau contra la por. Editat a França Raimon Raimon a Montserrat. Edició privada Per destruir aquell qui l’ha desert Raimon

Segell3 Edigsa CM 14, EP Edigsa CM 27, EP Edigsa CM 41, EP Edigsa CM 62, EP Edigsa CM93, EP Edigsa/Fonorama F-44/4, EP Balkanton BTM 5829, EP CBS 62763, LP CBS EP-5727, EP Edigsa CM 132, EP Edigsa CM 164, LP CBS 63040, LP Concèntric 6060-UC, EP Edigsa CM 170, LP Edigsa CM 184, EP Edigsa CM 186, LP Discophon 27545, EP Discophon S-5037, SG Discophon S-5038, SG Discophon S-5039, SG Discophon S-5040, SG Edigsa SD 1 SG, SG Edigsa SD 2 SG, SG Edigsa SD 3 SG, SG Edigsa SD 4 SG, SG CBS 63704, LP Discophon S-5074, SG Monestir de Montserrat, LP Discophon 30, LP Discophon S-5091, SG

Discografia elaborada per Fermí Puig.

3

SG - Disc senzill amb una o dues cançons (Single); LP - Disc de llarga durada (Long Play); LPD - Disc de llarga durada doble; EP - Disc petit de quatre cançons (Extended Play); CX - Caixa de discs; CD - Disc compacte (Compact Disc); CD2 - Disc compacte doble; K7 - Cinta de cassette.

8

1971 1971 1971 1972 1972 1972 1974 1974 1974 1975 1976 1977 1977 1979 1981 1981 1984 1985 1985 1987 1989 1993 1993 1995 1997

Raimon en Montevideo. Editat a l’Uruguai Raimon. Catalonian protest songs. Editat als EUA Raimon Diguem no. Editat a França Raimon en vivo. Editat a l’Argentina Raimon. La noche. Editat a l’Uruguai T’adones amic...?. Editat a França A Víctor Jara Campus de Bellaterra. Gravat en directe el 30-10-74 Raimon. LP “A Víctor Jara” en edició especial per al Círculo de Lectores El recital de Madrid. Gravat en directe al Pabellón Deportivo del Real Madrid Lliurament del cant Raimon. Editat al Japó Quan l’aigua es queixa. Editat també a França Raimon totes les cançons. Són 10 LP Raimon Entre la nota i el so Raimon canta Espriu Raimon canta. Edició per les escoles del País Valencià Presències i oblit. Editat a França Raimon canta Ausiàs March. Gravat en directe al Palau de la Mús. Catal. Cançons. Editat a França Integral. 6 CD. Editats a França I després de creure tant. Edició especial per al diari La Vanguardia Cançons de mai Ausiàs March/Raimon. Avui. Edició especial per l’Avui en 1997 commemoració del 600 aniversari d’Ausiàs March 1997 1999 1999 2000

Recitals al Palau. Gravat en directe al Palau de la Música Catalana Dotze cançons. Reedició dels discs editats el 1968 de la sèrie Discophon-Inici Les cançons d’amor Raimon. Nova Integral Edició 2000

Ayui A/M 4B, LP Broadside Records BRS 310, LP Discophon SC-2107, LP Le Chant du Monde LDX-74469, LP América Nueva L-CPM 101, LP Ayui A/M 10, LP Le Chant du Monde LDX 74523, LP Movieplay S-32568, LP Movieplay S-32619, LP Orlador 54494, LP Movieplay S-65014/15, LPD Movieplay 170905/5, LP Ongaku Center CFD-0003, LP RCA PL-35230, LP Belter 2-58001/10, CX Movieplay 173115/9, LPD Ariola I-206132, LP Ariola XE-302289, LPD Generalitat Valenciana GUEV 001, K7 Le Chant du Monde LDX-74872, LP RNE N3-20018-C, LP RNE N3-2018-CD. CD Audivis A-6190, CD Audivis A-6195, 6 CD Audivis Ibérica AVI-101, CD Picap 900100-03, CD Picap 302012, CD Picap CD-900100-16, CD Discmedi-Blau DM-367-02, CD Picap 900135-03, CD Picap, 10 CD

Col·lectius: Any 1966 1966 1966 1966 1967

Títol España canta a la libertad. Gravació col·lectiva. Editat a l’Argentina. Poetes catalans contemporanis Show al Palau Folk festival due. Gravat en directe. Editat a Itàlia Canción de protesta. Editat a Cuba de lutte et d’espoir. Gravat en directe a la Fête de l´Humanité. 1974 Chants Editat a França

Segell

1976 1976 1977 1977 1978 1979 1981 1981

Discophon STER-75, LP

Lluita i compromís Crit i veu de Catalunya La cançó catalana La cançó catalana. Edició especial per a la Caixa de Sabadell Dies i hores de la nova cançó Èxits de la nova cançó. Edició especial per a la Caixa de Catalunya 20 anys de la cançó al País Valencià Belter: 25 años sonando 1956-1981

9

Caracola-Industria Argentina, LP La Palabra GPE-10112, LP Edigsa CM 136, LP l Dischl del Sole DS-17678, LP Casa de las Américas-Cuba, LP L´Orft, LP

Apolo Records G-501, LP Movieplay 010336/7, LP Movieplay 010341/0, LP Edigsa CM 440/1, LPD Edigsa SE 26, LP Edigsa 01L0179, LP Belter 9-02006, LP

1982 1987 1987 1990 1993 1993 1993 1993 1994 1995 1995 1995 1996

Història Gràfica de Catalunya dia a dia 1981 Homenaje a las víctimas del Franquismo Cançons de la Mediterrània Archivo plata pop español/Autonomías 25 anys de la nova cançó catalana 25 anys de la nova cançó catalana La música de tu vida/Los cantautores La música de tu vida/Canción protesta Cançons per la trapa Cantautores: de un tiempo y un país No nos moverán Fent costat (Música per Bòsnia) Nuestros Clásicos Contemporáneos-1963 Alma de la música española/Poetas y cantautores. 1996 Selecciones 1997 Salvem el Botànic 1998 Disc d’Or del Palau de la Música Catalana

Ariola 0278, EP Ediciones OSA VF 001 LCX, CX RNE N3-20014-1, LP PDI/Fonomusic 52902, LPD DCD 90025, CD DCD 54890, LP Planeta Agostini PE 49-2, CD Planeta Agostini PE 55-2, CD Blau CD-091, CD CD2 Hispavox 724383586523, CD2 SBD Records ONZ-19-CD, CD Edit. Planeta NCC-019

Reader Digest, CD3

EGT Records 716-CD, CD2 Columna música lCM0041, CD2

3.8. Lluís Miquel i Els 4 Z Grup de músics valencians creat a l’inici de la dècada dels seixanta. Pioners de la cançó al País Valencià adaptaren al català cançons de diversos intèrprets francesos. Enregistraren el primer disc el 1964. A la fi de la dècada dels seixanta, el grup es dissolgué. L’any 1976 el grup reaparegué amb el nom Lluís Miquel i Els 4 Z. Lluís Miquel creà l’estudi d’enregistrament Tabalet. L’any 1980, sense deixar el seu treball amb Els 4 Z, crea un grup alternatiu, Patxinguer Z, dedicat al ball humorístic, amb aquest grup publica tres àlbums amb temes en català i en castellà Any 1964 1965 1966 1967 1977 1981 1984 1986 1986 1998

Títol Lluny. Per la nit. No la canteu més. Al vent El teu record. No podré, no, oblidar. Etc. L’arbre. Si un dia vols. Capri s’ha acabat. Etc. - Censurat Onze cançons i un adéu Patxinguer Z Bodas, comuniones i bautizos Antologia de la comèdia musical valenciana Silenci, gravem Els nostres poetes

Segell Edigsa Edigsa Edigsa

PICAP, CD

3.9. Paco Muñoz Nascut a València el 1939, comença els seus primers recitals el 1975 i el 4 de novembre de 1976 fa la presentació al Teatre Micalet de València. Des d’aleshores realitza tot un seguit de concerts per tot el País Valencià: aplecs del Puig, festival de la Diputació Provincial al Teatre Principal de València, emès en directe per TVE. També actua a París, Barcelona, Sevilla, etc. Ha actuat amb Joan Manuel. Serrat, Gwendal, Lluís Miquel, Luis Eduardo Aute, Ovidi Montllor, Labordeta, Joan Babiloni, Ohama, el Cabrero, Meneses, Maria del Mar Bonet etc. 10

Cal destacar la seva producció destinada al públic infantil i de referència per a la docència primària i secundària, on desenvolupa una tasca de recuperació i difusió de la cançó popular en valencià entre les generacions més menudes. El 1986, a la plaça de bous de València, actua al Festival per als xiquets de la Diputació amb més de 16.000 xiquets de 110 col·legis. I el 1995, al Passeig de l’Albereda de València, davant de 2.000 xiquets, on es va fer el mural de X. Mariscal per la llengua. És un magnífic defensor de la cultura autòctona, com ho demostra en una de les seves cançons més emblemàtiques, Què vos passa, valencians? Any 1977 1978 1980 1984 1986 1990 1993 1994 1998 1999

Títol La llibertat la picaren Vindrà un vaixell Anem anant Prometença. Reeditat el 1996 en CD Amor i amor. Reeditat el 1995 en CD D’una terra dins la mar Primeres cançons. Reedició dels disc de 1977 - 1980 Cançons de la mar en calma Els nostres poetes Mirades Collarets de llum 1994 Paco Muñoz Canta per als xiquets (vol 1 al 10) 1992 Paco Muñoz canta al xiquets (cd) vol 1 1992 Paco Muñoz canta al xiquets (cd) vol 2 Paco Muñoz canta al xiquets (cd) vol 3 (2 cd) Quart creixent Cançons de Nadal Els contes de Paco Muñoz Maria del Carme Girau Foc, Cançons trons i alegria 1979 a 1985. Bon Nadal

Segell Fonomusic Fonomusic

P.M. Produccions P.M. Produccions P.M. Produccions PICAP P.M. Produccions

Generalitat Valenciana (mc) P.M. Produccions P.M. Produccions P.M. Produccions

3.10. Maria del Carme Girau Cantant que entra a formar part d’Els Setze Jutges l’any 1964, essent el número nou. Va ser una de les millors intèrprets femenins de l’època i, tot i que la seva discografia no és gaire extensa, hi trobem enregistrament s d’un interès notable. L’any 1998, Paco Muñoz publica en la seva discogràfica un CD que aplega tots els seus enregistraments. Any Títol 1964 1965 1966

Segell EP EP EP

3.11. Marià Albero Conegut primerament com Marian Albero, interpreta cançons senzilles i directes, amb una interpretació influenciada, al començament, per Raimon. Els temes dels seus

11

texts són crítics i les músiques no gaire elaborades, però efectives de cara al públic. Crea el grup La Rondalla de la Costa, que només enregistra un sol disc el 1976. Any 1967 1969 1976 1995

Títol Vam ser tots al jorn de la tardor. Etc. Jo no ho crec. Classe mitja. Records de València Estampida

Segell Edigsa Edigsa

3.12. Fèlix Estop Cantant castellonenc d’estil populista. Desapareix molt aviat de la vida pública. A la darreria de la dècada dels setanta intenta tornar a l’activitat artística, però l’àlbum que publica, Cançons, 1980, passa desapercebut. Any Títol 1968 Amor d’amo. La mort de l’emigrant. Etc.

Segell Edigsa

3.13. Aplec Grup que comença a actuar l’any 1973 i enregistra un sol àlbum l’any 1978. El disc inclou una barreja poc homogènia de temes satírics, lírics i obertament reivindicatius. Any Títol 1978 Aplec

Segell

3.14. Araceli Banyuls Comença a actuar a l’inici dels setanta. A Barcelona queda finalista en la primera convocatòria del concurs Promoció de Noves Veus, i participa en l’espectacle Una de barrets, muntat amb els altres finalistes. Any 1978 1978 1987

Títol Adés i ara Adés i ara Grocs i balus

Segell LP SG

PICAP, MC

3.15. Carles Barranco Cantant de bona presència escènica i veu agradable va abandonar aviat el moviment musical. Morí el juliol de 2002. Any Títol 1978 Miralls

Segell Put-put!, LP

3.16. Els cinc xics Grup infantil creat per Remigi Palmero al final dels anys seixanta. Només enregistren un títol en català.

12

3.17. Juan Bau Cantant comercial que té alguns èxits durant els anys setanta a l’ombra de Nino Bravo. Tot i que canta bàsicament en castellà, l’any 1975 publica una cançó americana adaptada al català. 3.18. Cuixa Grup amb una estàtica que s’avança a la dels futurs grups de rock de país, però que es mou en àmbits propis de la Cançó tout court. Els seus textos són sovint durs, i d’intenció crítica a nivell cívic i social. La seva vida dura de 1973 a 1980. El seu únic àlbum es reedita el 1996 en CD per l’Ajuntament de Manises, acompanyat per un llibret amb la història del grup. Any Títol 1978 Montgó... o els cavallers de la cuixa rodona

Segell

3.19. Dova L’any 1967 enregistra un EP amb quatre versions catalanes de temes internacionals: Ho he de fer, Mai no es pot dir, Com es que sóc així? i No tinc ajuda. 3.20. Jordi Gil Cantant alcoià que comença la seva carrera als anys setanta. Només publica un mc l’any 1995, Al meu país, amb temes propis i poemes musicats de Martí i Pol, Joan Valls i del també cantant i alcoià Francesc Moisès. 3.21. Pep Laguarda Cantant molt imaginatiu i amb tocs de genialitat, que es mou en un univers paral·lel al de Pau Riba. El 1979 enregistra un àlbum, Plexison Impermeable, amb tres temes en anglès i la resta en català produït per Edigsa, però que estranyament no va arribar a ser publicat. Any Títol 1977 Brossa d’ahir

Segell LP

3.22. Bruno Lomas Cantant de Xàtiva que fa quasi tota la seva carrera en castellà. L’any 1968 enregistra dos temes en català: Per sant Joan i Serà així. Mor anys més tard en un accident de cotxe. 3.23. Francesc Moisès Cantant alcoià que publica vuit discos entre els anys setanta i vuitanta. 3.24. Salomé Cantant que fa gairebé tota la seva carrera al Principat. A partir de l’any 1963, enregistra molts discos en català.

13

3.25. Sardineta Grup fundat per Marià Albero i Eliseu Parra. Neix com a orquestra de ball, però inclou en el seu repertori temes propis molt interessants. Any Títol 1979 Sardineta

Segell LP

3.26. Josep Lluís Valldecabres Excel·lent melodista que, després de publicar el seu únic LP, aviat desapareix de la irculació. Any Títol 1976 Tros de préssec

Segell LP

3.27. Rafael Xambó Cantant de veu potent i textos de temàtica cívica, que es dóna conèixer cap a l’any 1974 i fa una gran quantitat d’actuacions, al País Valencià i al Principat, però no arriba a enregistrar cap disc. Actualment, és un prestigiós sociòleg. 3.28. Ximo, Pere & Cia Any Títol 1977 Estic ple de tot

Segell La Taba, LP

4. Conclusions. El moviment que hom ha anomenat Nova Cançó o Cançó Catalana va estar finalment agredit per totes bandes, menys per les persones realment compromeses amb els seus objectius estètics i socials. Moltes han estat les causes que han acabat fossilitzant el corrent, però els interessos polítics i econòmics són bàsicament els causants. Políticament, la utopia social que exigia la majoria de les cançons superava la capacitat política dels partits polítics majoritaris. Hi havia demandes que anaven massa enllà de la castigada societat valenciana. Per tant, el recolzament institucional va ser ràpidament retirat. I econòmicament, no va continuar tenint el recolzament dels mitjans de comunicació i de contractació d’espectacles institucionals controlats pel govern. Es va entrar en un cercle viciós de crisi de producció, juntament amb una crisi de treball. Aquests condicionants van acabar amb la carrera de molts autors a la dècada dels vuitanta, una lamentable conseqüència que es reflecteix en la manca de reedicions en disc compacte de molts discs, el format més popular dels noranta. La professionalització d’algunes figures i la diversificació d’opcions artístiques i posicionaments personals, incloent-hi el bilingüisme, són també factors que provocaren la progressiva desaparició del corrent. Aquesta crisi es reflectí tant en la defecció del públic, que dirigí el seu interès cap a altres tipus de música com ara el pop, el rock o els ritmes llatins, com en la dificultat dels nous intèrprets per a consolidar-se o àdhuc d’alguns cantautors “històrics” per a mantenir un públic. Un sector important de cantants optaren per actuar i enregistrar també en castellà. Realment, el pes paramusical sembla que va acabar amb moltes carreres musicals. Així, els que han continuat estant en la cresta sempre han manifestat que els ha costat molt deslligar-se d’aquestes connotacions, tot i que bona part del seu discurs continua

14

estant cada vegada més vigent que mai. No obstant, sempre ens preguntarem: La motivació cultural i la qualitat musical estaven valorades per igual?. Aquest fragment resumeix perfectament la motivació traïda: Calia construir un imaginari sentimental català (una “crònica tendra i irònica de la realitat que vivíem”, en paraules de Porter-Moix), com Brel i Brassens ho havien fet a França, la Piquer a Espanya, o Apel·les Mestres i Sagarra a Catalunya abans de la guerra. Aquelles petites cançons inaugurals tenien molta més voluntat de servei públic (com l’aigua, la llum o el gas) que no pas d’obra personal, de copyright. Eren de tothom que volgués escoltar-les, com un got d’aigua ofert a la set del viatger. Llavors la idea del “jo” era indissociable de la idea del “nosaltres”; sabíem molt bé (massa bé, sense matisos) qui era i qui no era dels nostres. Raimon cantava a Al vent: “I tots, tots plens de nit...”. I a Som: “Som el gran fum de la terra...”. Qui era aquest subjecte col·lectiu? Segurament el mateix que havia d’enderrocar la podrida i pesada estaca de Lluís Llach o recitar les paraules d’amor de Serrat: “En teníem prou amb tres frases fetes que havíem après d’antics comediants, històries d’amor, somnis de poetes...”

Introducció al llibret del disc Banda Sonora D’un temps, d’un país, enregistrat el 1996 per Joan Manuel Serrat.

La utilització política del discurs també ha contribuït a arraconar en certs sectors socials, crítics i inconformistes la cançó catalana, fomentant d’aquesta manera un olor a ranci que justifica davant la massa la no promoció. Les noves generacions, que als anys setanta escoltaven la vessant infantil de la nova cançó, ja que eren els més menuts de la casa, amb l’aparició del rock català han canviat el gust dels pares per aquest gust més “suau”, quant a discurs, i “radical”, pel que fa a estilització sonora i lingüística. Una bona part d’aquesta generació resultant ha estat la de mestres i professors de les actuals escoles, instituts i universitats, desenganyats de la classe política. Els quals mantenen encara, en la mesura de possible, l’esperit encetat als seixanta i setanta. Aquest vestigi ideològic és precisament la capa universitària que envoltava els grans aplecs i comprava els discs en aquells moments. Els anys han ablanit les seves reivindicacions i crítiques, sense prendre ningú el relleu. Els grans de la cançó catalana que han sobreviscut han estat Lluís Llach , Serrat, Raimon i Maria del Mar Bonet. Evidentment, la seva qualitat artística com a músics i intèrprets és inqüestionable, malgrat haver-se d’adaptar a la conjuntura que l’evolució social els ha exigit. Raimon, Al Tall i Paco Muñoz són els representants valencians que encara lluiten o “estan donant guerra” (com es diu entre els iniciats). Per tant, què fem amb aquesta memòria? Aquest és el debat que caldria encetar al País Valencià, ara que la música és tan obligatòria a l’ensenyament, als mitjans de comunicació i a la vida quotidiana. 5. Bibliografia. ⋅

Brunat, L.; Carretero, M.; Fernández, C.; Pascual, F.; Torrent, R. Can-64. La nova cançó a Lleida (El compromís d’uns cantautors als anys 60). Pagès Editors. Lleida, 1996.

⋅

Espinàs, Josep Maria. Identitats (converses a TV3). Edicions de la Campana. Barcelona, 1986.

15

⋅

Fleury, Jean-Jacques. La Nueva Canción Española. Hogar del Libro. Barcelona, 1976.

⋅

García-Soler, Jordi, Crònica apassionada de la Nova Cançó. La Flor del Vent Edicions. Barcelona, 1996.

⋅

Garcia-Soler, Jordi. La Nova Cançó. Edicions 62. Barcelona, 1976.

⋅

Gual, Ramon. La Nova Cançó catalana. Terra nostra núm. 19. Artes-sur-Tech. Barcelona, 1975

⋅

Jones, D. E.; Baró, Jaime. La indústria musical a Catalunya. Editorial Llibres de l’Índex. Barcelona, 1995.

⋅

Lucini, Fernando G. Crónica Cantada de los Silencios Rotos (Voces y canciones de autor 1963-1997). Alianza Editorial. Madrid, 1998.

⋅

Mainat, Joan Ramon. Canet. 36 hores de Cançó i Llibertat. Edinform. Barcelona, 1977. (Dossiers cop d’ull).

⋅

Mainat, Joan Ramon. Tretze que canten. Editorial Mediterrània. Barcelona, 1982.

⋅

Morales, Juan Miguel. Retrats de cantants i músics. Barcelona Associació Cultural Catalunya Rock - Enderrock cop. Barcelona, 1996.

⋅

Planas, Xevi. Cançons que tornen, 35 anys de la Nova Cançó. Presència, núm. 1247, pp. 8-15. 1996.

⋅

Porter-Moix, Josep. Una història de la cançó. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1987.

⋅

Pujadó, Miquel. Diccionari de la Cançó. D’Els Setze Jutges al Rock Català. Edicions de l’Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2000.

⋅

Riquer, Borja de; Culla, J. B. Història de Catalunya, El Franquisme i la Transició Democràtica, 1939-1988. Dir. Pierre Vilar. Vol VII. Edicions 62. Barcelona, 1989.

⋅

Servià, Josep-Miquel. Catalunya: tres generaciones. Ediciones Martínez Roca, S.A. Planeta. 1975.

⋅

Soldevila i Balart, Llorenç. La Nova Cançó (1958-1987). Balanç d’una acció cultural. L’Aixernador Edicions. Argentona, 1993.

⋅

Soldevila i Balart, Llorenç. La Cançó catalana 1959-1984. Antologia. Edicions 62. Barcelona, 1984.

⋅

Turtós, J.; Bonet, M. Cantautores en España. Celeste Ediciones. Madrid, 1998.

⋅

Vázquez Montalbán, Manuel. Antologia de la “Nova Cançó” Catalana. Ediciones de Cultura Popular. Barcelona, 1968.

⋅

Ysàs, Pere; Molinero, Carme. L’Oposició Antifeixista a Catalunya (1939-1950). La Magrana. Barcelona, 1981. http://ttt.inf.upv.es/~mamamu1/

16