LLATÍ − LITERATURA COMÈDIA LLATINA: Plaute Etapa: Arcaica (s.II−III aC).

LLATÍ − LITERATURA COMÈDIA LLATINA: Plaute Etapa: Arcaica (s.II−III aC). Gènere: comèdia llatina. Sorgeix de l'adaptació de la nova comèdia grega. Els seus màxims representants són Plaute i Terenci. Plaute (254−184 aC). Obres: Anphitruo (Amfitrió) relata les aventures de Júpiter que, enamorat d'Alcmena, suplanta la personalitat del seu marit Amfitrió per enganyar la jove; Aulularia (La comèdia de l'olla) narra les aventures d'un vell avar que troba una olla plena d'or; Menecmes un personatge busca el seu germà bessó a qui no ha vist mai i pateix moltes aventures; Captivi (Els captius), Asinaria (La comèdia dels ases), Miles gloriosus (El militar fanfarró), Pseudolus (El mentider)... Va començar com a empresari teatral, fins que es va arruïnar i va decidir posar−se a escriure. Ell mateix representava les seves comèdies. La seva obra es caracteritza per la senzillesa; els arguments es redueixen a esquemes molt similars, sense reflexions filosòfiques; el què vol es entretenir i oferir espectacle. Els seus textos desprenen alegria i vitalitat, amb uns personatges que es burlen d'ells mateixos per a divertir al màxim a l'espectador. L'acció era incoherent la majoria de vegades, i avança inconnexa i caòtica fins a resoldre's d'una manera sobtada però no sorprenent fabulae motoria (fàbules trepidants). Els personatges de Plaute són plans, representant arquetips de la societat romana, per a reflectir l'ambient que l'envolta. Per donar realisme als seus personatges, fa servir diferents resgistres del llenguatge. Sermo vulgaris llengua parlada a Roma de la seva època. Recull les inquietuds i els valors morals de la seva societat contemporània; viu en una època en què arriben molts esclaus a Roma arran de la segona guerra púnica (218 aC). Les seves comèdies són comèdies Pallitae, anomenades així pel vestit que portaven els actors: pal·li, i són comèdies a la grega, el seu argument es desevolupa en ciutats gregues, però amb múltiples referències al món romà. Plaute aprofita que l'acció se situa a Grècia per criticar el món hel·lènic com a sinònim de vici i comoditat enfront de l'austeritat romana. Combinen parts declamades (diverbia) amb parts recitades acompanyades de música (cantica). Tret de l'Amfitrió, els arguments de les seves obres presenten molts punts en comú: • Un jove disbauxat (adulescens) està enamorat d'una noia. • La noia, suposadament una esclava, està al servei d'un alcavot (leno) en un prostíbul. • El pare del noi (senex), avar i una mica imbècil, desconeix la veritable personalitat del noi i de vegades està 1

enamorat de la mateixa noia. • Un esclau llest (servus) ajuda el noi per treure del pare els diners que necessita per comprar la llibertat de la noia (veritable heroi de l'obra i personatge plautí millor definit). • La noia (uirgo − donzella), en definitiva, no és d'origen servil sinó la filla perduda d'algun conegut, i se la reconeix de bona família per algun símbol tipus anell o marca de naixement. Altres personatges habituals: la cortesana (meretrix), l'amant; l'esposa (uxor o matrona), sovint caracteritzada com a una senyora rica i amb mal geni; el paràsit (parasitus), un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam. ORATÒRIA i FILOSOFIA: Ciceró Etapa: Clàssica (s.I aC). L'oratòria exercí una gran influència en el poble romà. Els tribunals de justícia, els debats al Senat i les assemblees populars foren els escenaris principals d'aquest gènere. Marc Tul·li Ciceró (106 − 43 aC) Ciceró va treballar a Grècia amb un mestre que l'ajudà a perfeccionar el to de la seva eloqüència. Quan tornà a Roma adquirí una gran reputació i clientela com a advocat i s'inicià en política. Va ser edil i pretor. L'any 63 aC fou proclamat cònsol. Descobrí i impedí la conjuració de Catilina, que fos sufocada violentament i per això Ciceró rep moltes crítiques, fins i tot se'l desterra, encarà que Pompeu el fa tornar. Després de l'assassinat de Cèsar, Ciceró va creure que la república tornaria a ser instaurada, havia escrit una obra al respecte: De re publica; i amb la seva obra Filípiques atacà Marc Antoni, que pretenia continuar el legat de Cèsar. Ciceró va ser declarat proscrit i el desembre de l'any 43 aC va ser atrapat mentre fugia i va ser mort. La seva producció literària comprén molts gèneres, des de l'epistolar fins a l'obra filosòfica. Ciceró entén l'oratòria com a gènere literari, preparava molt a fons el seu discurs i en redactava certes parts. Finalment, prenia notes del discurs que havia pronunciat i el tornava a elaborar donant−li un caràcter literari més evident. Discursos més emblemàtics: • Discursos judicials: Pro Archia poeta (En defensa del poeta Àrquies), In C. Verre (Contra Verres): va actuar com a fiscal en un cas de corrupció d'un governador sicilià (Verres). Amb aquest procés, Ciceró es va fer famós a Roma, just quan aspirava a ser elegit edil. Va tenir un èxit fulminant, ja que només amb el primer discurs i la presentació d'un gran nombre de testimonis, va aconseguir que l'acusat s'exiliés sense esperar la sentència. Els discursos escrits per a aquest cas mostren un estil encara no prou madur, amb un excés d'efectes. Pro Milone (Pro Miló): Miló era el cap d'una banda violenta partidària del partir optimat, que mor el cap del partit popular, i Ciceró s'encarrega de la seva defensa. Però pressionat el dia del judici, no fa una bona argumentació i Miló és condemnat a l'exili, així que Ciceró publica el discurs que hauria hagut de pronunciar i resulta ser un text impecable basat en demostrar que l'acusat va actuar en defensa pròpia. • Discursos polítics: In L. Catilinam (Catilinàries): Catilina, candidat el partit popular derrotat a les eleccions intenta prendre el 2

poder per la força i Ciceró descobreix la conjuració davant el Senat amb quatre discursos, fent fugir de Roma a Catilina i aconseguint la pena de mort pels conjurats que havien quedat a Roma. In M. Antonium orationes Philippicae (Filípiques): Catorze discursos que Ciceró va redactar contra Antoni. El nom de Filípiques va ser donat per establir paral·lelisme amb les Filípiques de Demòstenes, discursos que aquest orador atenenc va pronuncia per salvar Grècia de l'amenaça de Filip II de Macedònia. Ciceró va aconseguir igualar el seu model grec i aconsegueix també una aliança entre retòrica i filosofia. També va escriure tractats teòrics de retòrica, en els quals exposava com compondre un discurs i els coneixements que ha de tenir un orador: Orator (L'Orador): l'orador ideal ha de dominar els tres estils, el senzill, el moderat i l'opulent, per aplicar el que convingui en cada ocasió. Brutus (història de l'eloqüència romana): Escrit en forma de diàleg entre Brutus, Àtic i Ciceró. S'hi deplora la manca de llibertat necessària per a l'eloqüencia causada pel règim de Cèsar. De Oratore (De l'orador): Planteja que l'oratòria requereix el coneixement de gairebé totes les ciències humanes (sobretot de la filosofia), basant−se en la seva experiència personal. Defineix l'oratòria com l'art de parlar bellament i abundantment i exposa la doctrina per a confeccionar un bon discurs. La finalitat de l'obra filosòfica de Ciceró és presentar en llatí la filosofia grega. No és una obra original, sinó una recopilació de diversos filòsofs grecs, amb capacitat de síntesi, claredat expositiva (amb la utilització de diàlegs) i la creació de tot el llenguatge filosòfic en llatí. No va tenir gaire èxit entre els seus contemporanis, perquè els romans acostumaven a llegir filosofia en el grec original. El millor de la seva obra filosòfica són els escrits morals. En Els límits del bé i del mal i en les Tusculanes defensa una vida propera a l'estoïcisme (la virtut és el mitjà per a aconseguir la felicitat) contrària a l'epicúria. L'amistat és un breu anàlisi de la naturalesa i limitacions de l'amistat. L'epistolografia És el gènere literari que s'escriu en forma de carta. Entre els romans la carta era un mitjà de comunicació molt habitual, gràcies també als esclaus missatgers (tabellarii). En convertir−se en gènere literari, les cartes evolucionaren cap a la carta filosòfica o poètica. Amb aquesta estructura epistolar es busca arribar més directament al destinatari i una forma d'expressió breu. Autors epistolars més coneguts de la Roma clàssica: Ciceró: Epistulae ad familiares (Cartes a familiars, col·lecció de la correspondència privada de Ciceró). També Sèneca, Horaci i Ovidi. HISTÒRIA: Juli Cèsar Etapa: Clàssica (s.I aC). Gènere: prosa històrica. A imitació dels historiògrafs grecs. Narració d'esdeveniments històrics amb la bellesa del llenguatge. També cultiva l'oratòria com a complement de la seva activitat política. Juli Cèsar (100−44 aC). Obres: De Bello Gallico (sobre la guerra de les Gàl·lies): narra la conquesta de la Gàl·lia (58−51 aC) en 8 llibres, l'ultim escrit pel seu lloc−tinent. A cada any li correspon un llibre, tot i que no van ser redactats fins a la fi de 3

la campanya. De Bello Civili (sobre la guerra civil, en què es va enfrontar amb Pompeu entre el 49 i 48 aC): consta de tres llibres. L'obra es considera no acabada. De la família Iulia, es considerava descendent de l'heroi troià Iulius, fill d'Enees i net de Venus. En la seva carrera política va ser cònsol i pretor. Va formar el primer triumvirat de la república amb Cras i Pompeu (contra qui es va enfrontar en guerra civil). Venç i s'autoproclama dictador (magistratura que durava un any). L'any 44 aC mor assassinat perquè volia allargar més d'un any la seva magistratura. Els seus successors, August (fill adoptiu) i Marc Antoni (lloc−tinent) també s'enfronten i perd la guerra Marc Antoni. Obra: pretén justificar els seus actes i defensar−se davant les crítiques i acusacions. Es recull en un conjunt de notes Comentarii. Comentarii a partir d'informes tècnics elaborats pels seus soldats, dels seus propis informes pel Senat i d'apunts personals sobre les campanyes. S'hi reflecteixen els costums dels pobles i hi descriu els llocs a on va combatre. Estil: Vivacitat del relat, sense passatges extensos, es busca una puresa de la llengua, no afectada per vulgarismes, arcaismes ni estructures poètiques. Fa servir la 3a persona, per aconseguir un distanciament que ofereixi una visió única dels fets i rebutgi altres arguments. Vocabulari: militar. POESIA ÈPICA i DIDÀCTICA: Virgili Etapa: Clàssica (s.I aC). Després del període de crisi profunda que viu Roma durant el final de la República, August proposa una regeneració moral de la societat romana. Virgili contribueix a l'exaltació dels valors morals de la Roma arcaica, magnificant els herois romans que encarnen aquests valors. Publius Virgilius Maro (neix el 70 aC) al nord d'Itàlia i va viure en el si d'una família de classe mitjana. Estudia filosofia a Nàpols a l'escola epicúria. La seva primera obra, Les Bucòliques (44−43 aC) obtenen un gran èxit i aconsegueix entrar en els cercles literaris de Mecenes i d'August a Roma. Amb el seu suport, escriu les Geòrgiques i després L'Eneida, que li va ocupar 10 anys. Abans d'acabar−la va voler visitar els escenaris en què transcorria el poema i se'n va de viatge a Grècia i l'Àsia Menor, però cau malalt i és traslladat a Itàlia, on mor sense acabar el poema. Demana que sigui destruït però no se li fa cas i es publica. L'èpica ve de la paraula grega epos, que significa narració. La poesia èpica narra doncs les aventures d'herois llegendaris o històrics i per això rep també el nom de poesia heroica. Sempre està escrita en vers, concretament en hexàmetres. En quant al tema, en l'èpica grega, model de la llatina, es van narrar les gestes dels herois grecs i troians que es van enfrontar en la guerra de Troia (la Ilíada i l'Odissea). Les figures heroiques encarnen els valors morals i socials més apreciats per la cultura que els ha creat. L'Eneida Escrita per encàrrec de l'emperador August. Considerada l'epopeia nacional de Roma. Es va elaborar com a 4

una síntesi entre l'Ilíada i l'Odissea d'Homer. Escrita en hexàmetres i distribuïda en 12 llibres, amb una estructura argumental que segueix els poemes d'Homer: en els sis primers llibres es narren les peripècies d'Enees en el seu viatge de Troia a Itàlia, com a l'Odissea; en els sis darrers llibres es narren els conflictes que va haver de superar fins que va poder establir la pau a la comarca d'Alba Llonga, tal com es narra en el setge de la Ilíada. Tot el que ocorre a l'obra és per la ira de la deessa Juno, que es manifesta a l'inici de l'obra i no s'apaivaga fins al final. Mostra gran habilitat en la descripció dels personatges: la reina Dido és l'heroïna tràgica; Turnus, rival d'Enees al Laci, fa el paper de l'antagonista. Hi ha una llarga llista de personatges que representen tota mena de tòpics socials. Per mitjà de diverses profecies, Virgili introdueix els grans moments de la història romana per a lloar a August, en qui es compleixen les profecies. El tema del destí (els fata), representat per les decisions de Júpiter, domina al llarg del poema com a motor de l'acció. Enees es diferencia de l'heroi homèric perquè no es guia pels seus interessos personals sinó que accepta el seu destí, per això abandona a Dido, sacrificant el seu amor per ella. La realització del destí de Roma passa per sobre dels personatges i porta a la ruïna els que no accepten aquest destí, com a Dido, a qui la passió per Enees fa obligar les seves obligacions respecte al seu poble. L'obra es pot dividir en tres parts: • Llibres I−IV: Enees, príncep troià fill de Venus i d'Anquises, amb un grup de supervivents de la destrucció de Troia a mans dels grecs, es dirigeix a Itàlia per fundar−hi una nova ciutat. Però a l'alçada de Sicília (a on mor el seu pare Anquises), una tempesta provocada per Juno, els dirigeix cap a les costes de Cartago. Allà són acollits per la reina Dido. Al palau de la reina, Enees explica la caiguda de Troia per culpa del cavall de fusta ideat per Ulisses i el seu viatge fins a Cartago. Dido s'enamora d'Enees per obra de Venus i oblidant−se de la seva promesa de fidelitat a Siqueu, el seu marit, intenta retenir Enees, qui per culpa de Juno sucumbeix oblidant la seva missió, fins que, enviat per Júpiter, Mercuri la hi recorda. Enees marxa i Dido se suïcida, demanant abans al seu poble que guardi odi etern als romans. • Llibres V−VII: El cinquè llibre té com a tema central els jocs fúnebres celebrats a Sicília en l'aniversari de la mort d'Anquises. Enees continua el seu viatge i quan arriba a Cumes, la Sibil·la el guia al món dels morts perquè el seu pare li expliqui el futur de la ciutat que ha de fundar. Anquises li relata com el seu fill fundarà Alba Llonga i iniciarà l'estirp dels reis que la governaran. D'aquesta dinastia naixeran en un futur Ròmul i Rem, que fundaran Roma, la ciutat destinada a dominar el món. La predicció arriba fins a August, descendent d'Enees per pertànyer a la gens Iulia. També hi descobreix que Dido s'ha suïcidat per ell. Finalment, i després de la baixada d'Enees als inferns, arriben al Laci i el rei Llatí els acull i ofereix a Enees la seva filla Lavínia en matrimoni. La intervenció de Juno fa que altres pobles del Laci, encapçalats per Turn, emprenguin una guerra contra ells. • Llibres VIII − XII: la tercera part narra les lluites entre els troians i els seus aliats contra els llatins. En aquesta part del poema, la Ilíada italiana, se'ns posa en contacte amb els múltiples pobles itàlics, d'on sorgiran més endavant els legionaris dels Cèsars. Juno afavoreix Turn, fins que Júpiter intervé i li fa saber que el destí dels troians es establir−se al Laci i convertir−se en llatins. Enees en un duel mata Turn i s'acaba l'Eneida. La poesia didàctica: Les Geòrgiques Les Geòrgiques constitueixen un tractat d'agricultura en hexàmetres, dividit en quatre llibres. Però l'objectiu real de Virgili es centra en el treball i la vida dels camperols romans i en la seva exaltació com a base de la grandesa de Roma en un moment en què els grans latifundis cultivats per esclaus i les guerres civils els havien fet abandonar la ciutat per anar a la ciutat. D'aquesta manera col·labora amb el programa d'August de repoblar els camps i tornar a la vida pagesa i a les virtuts dels antics romans idealitzades. Virgili comença a mostrar inclinació cap a l'estoïcisme, segons es veu en la proposta d'una moral de l'esforç: el camperol representa 5

l'home que aconsegueix la joia amb el seu treball. POESIA SÀTIRA, LÍRICA i FILOSÒFICA: Horaci Etapa: Clàssica (s.I aC). El més destacat d'Horaci, per damunt de qualsevol altre poeta llatí, és la seva perfecció tècnica, tant en la mètrica com en l'expressió, i uns poemes molt acurats. Però en general resulta fred, sobretot en les odes d'amor. Les seves millors composicions són filosòfiques. Quint Horaci Flac (65 aC − 8 aC) nascut al sud d'Itàlia i va viure en el si d'una família humil. El seu pare era llibert, però es va esforçar perquè el seu fill tingués la millor educació, a Roma i a Atenes. Horaci va lluitar en el bàndol que defensava la República, amb els assassins de Juli Cèsar i en contra d'August lluitant a les milícies. Malgrat això, quan va tornar a Roma va ser amnistiat, encara que se li van confiscar les terres. Va haver de treballar de funcionari, fins que Virgili li va presentar Mecenas l'any 38 aC. A més de suport econòmic, Mecenas li va regalar una casa al camp, on va viure, apartat de la política, que no l'interessava. Obres: • Sàtires (Sermones): 18 poemes en dos llibres. Crítica irònica a la societat, on hi predomina la burla amable i no l'atac virulent, malgrat haver sert vençut i veure's obligat a viure d'un càrrec de funcionari. Algunes són simple narracions de fets desagradables, representacions de vicis, supersticions o bruixeries. • Epodes: recull de 17 poemes, que presenten la transició entre la sàtira i la lírica posterior. Hi trobem des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós i el famòs Beatus Ille, un bucòlic cant dedicat a la vida retirada al camp. • Odes (Carmina): format per 103 poemes en quatre llibres. Amb el suport de Mecenas i l'èxit literari, Horaci perd la intenció satírica. Se serveix dels temes i dels metres de la lírica grega. Els temes de les odes són variats, però sobretot són: • odes d'amor (dedicades a diverses dones); • odes filosòfiques (expressant en la seva majoria idees epicúries la felicitat es troba si hom renuncia a l'ambició i als excessos, aurea mediocritas, amb un plaer moderat; i cal viure el present perquè la vida és curta, carpe diem); • i odes romanes (de tema patriòtic, exaltant Roma i August). Representen la maduresa artística del poeta, completa la seva evolució espiritual. Reflecteixen el sentiment de força i seguretat del romà dominador del món. • Epístoles (Epistulae): dos llibres amb 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic i al segon llibre les epístoles contenen teories literàries. HISTÒRIA a l'època d'August: Titus Livi Titus Livi (59 aC − 17 dC) es va dedicar sempre a les lletres: a la retòrica i a la filosofia, però sobretot a la historiografia. Va treballar durant més de 40 anys en la redacció de la seva obra: Ad urbe condita (Des de la fundació de la ciutat), en la qual va recollir la història de Roma des dels seus orígens. Era una obra molt extensa de la qual només s'ha conservat una quarta part (35 llibres dels 142 que 6

contenia); encara que han arribat fins a nosaltres els resums de gairebé tots els llibres, anomenats periochae (i que a l'antiguitat circulaven més que no pas l'obra sencera). Malgrat que Titus Livi va mantenir la seva independència política com a conservador republicà, va mantenir una amistat amb August i va colaborar en el seu programa de regeneració moral de Roma. Livi recupera el passat de Roma per exaltar−la i tornar als romans l'orgull de ser−ho. Vol demostrar que Roma ha estat sempre protegida pels déus i destinada des del seu naixement a esdevenir el centre del món. Titus Livi no havia fet carrera política ni va viure a Roma, no viatja ni coneix personalment els escenaris on tenen lloc els fets que descriu. El seu mètode consisteix a llegir les obres d'altres historiadors anteriors, i a escollir d'entre les diferents versions els fets que li semblen més reals o bé a transcriure−les totes, quan no gosa pronunciar−se a favor de cap d'elles. No dóna una interpretació política de la història, sinó que intenta comprendre els fets des de la psicologia dels personatges. En quant a estil, pretén acostar la prosa històrica a la poesia i té gust pel patetisme, per descriure les emocions dels protagonistes dels esdeveniments. La seva narració compta amb una gran varietat d'estils: des de la prosa funcional d'un informe militar en la descripció d'un combat, fins al to poètic d'un situació tràgica o heroica, passant per l'ús de llenguatge col·loquial en personatges de classe baixa. POESIA ÈPICA: Ovidi Publi Ovidi Nasó (43 aC − 17 dC) es va iniciar en el dret i la política, però aviat es va acabar dedicant per complet a la literatura. Va entrar en contacte amb Mecenes, juntament amb Virgili i Horaci. L'any 9 dC va ser desterrat per August. La major part de la seva obra és lírica. Tanmateix, és difícil enmarcar la seva producció en un gènere literari determinat. Poesia didàctica amorosa Ovidi va escriure alguns poemes de tema eròtic que parodiaven la poesia didàctica: • Art amatòria (Ars amatoria): coneguda també com Art d'estimar. Ovidi vol ensenyar la pràctica de la seducció amb l'objectiu de l'unió carnal extramatrimonial. Consta de tres llibres, els dos primers adreçats als homes i el tercer dirigit a les dones. El primer explica on trobar dones, el segon com conservar una amant i el tercer dóna consells a les dones sobre com ser més belles, tant per dins com per fora i com evitar ser descobertes per marit o guardià. Destaca el reconeixement implícit per a la dona de drets que la tradició li negava. Va tenir un gran èxit de públic, però el seu caràcter amoral va topar amb la reforma moral d'August i contra la classe dirigent de Roma, que es veia reflectida en quant a vicis i immoralitats. • Remeis d'amor (Remedia amoris): la va escriure per esborrar la mala impressió que havia causat amb Ars amatoria i explica com no deixar−se seduir per amors ilegítims; la idea que l'amor és una forma de demència li prové de fonts estoiques i epicúries. El llibre és com una guia espiritual per a una vida més sana i racional, però manté el to poc seriós de Ars amatoria, així que no li serveix per a disculpar−se. • Cosmètics per a la cara de la dona (Medicamina faciei feminae). Poesia didàctica patriòtica • Fastos (Fasti): Ovidi volia escriure sobre les festivitats i diversus ritus del calendari romà i 7

explicar−ne els orígens, amb temes de la història romana i al·lusions propagandístiques del govern d'August. Resulta frívola, massa plena de mites grecs per tenir intenció patriòtica i està incompleta a causa de l'exili del poeta. Altres poemes didàctics: Halieutica, Fenòmens (Phenomena). Poesia elegíaca amorosa • Amors (Amores): la va escriure quan encara era molt jove. Retrata una Roma, ja en el cim del seu poder, plena d'intrigues amoroses i una societat abocada al plaer. • Heroides (Heroides): redactada en dues sèries. • La primera és un conjunt de 15 poemes en forma de cartes escrites per heroïnes de la mitologia grega als seus marits o amants absents. Els temes són extrets fonamentalment de l'èpica i la tragedia gregues; una excepció és l'epístola de Dido a Enees, inspirada en l'Eneida, encara que dóna una visió contrària a Virgili, ja que Ovidi no creu que Enees hagué de deixar Dido, ja que no creu tampoc en la seva missió. El poeta demostra un profund coneixement de la psicologia femenina. • La segona sèrie, escrita uns anys més tard, són tres parells de cartes, també de motiu mitològic. Cada parell consisteix en la carta d'un home i la rsposta d'una dona, per exemple, Paris i Helena. Poesia elegíaca d'exili L'obra que Ovidi va compondre a Tomis consisteix en dos reculls d'elegies, les Tristes (Tristia) i les Pòntiques (Epistulae ex Ponto) i són cartes enviades a diversos destinataris, entre els quals la seva esposa, amics i enemics, August i polítics opositors a l'emperador. Temes: la queixa desesperada per la seva situació, la súplica del perdó fins a rebaixar−se a l'adulació i l'enyorança de la vida feliç passada i de les persones estimades que va deixar a Roma. És una poesia que neix del dolor. El que pretén Ovidi és sobretot no ser oblidat a Roma i remoure l'opinió pública perquè August li aixequi el càstig. Según el propio Ovidio, uno de los motivos de su destierro fue la publicación del Arte Amatoria, un poema sobre las artes amatorias demasiado exaltado para el gusto del emperador, que se proponía emprender diversas reformas morales. Pero probablemente esto no fue más que un pretexto, puesto que el poema llevaba ya diez años en circulación. Otra de las razones, nunca revelada por Ovidio, pudo haber sido su conocimiento del escándalo en el que estaba involucrada la hija del emperador, Julia. Pese a todo, Ovidio no perdió su ciudadanía y nunca abandonó la esperanza de ser repatriado, como manifiesta en los numerosos poemas que escribió para sus amigos durante su exilio en Tomis; pero tanto sus expectativas como las de sus amigos resultaron vanas. Ovidio murió en Tomis, tras ser nombrado ciudadano de honor de esta localidad. Les Metamorfosis Obra de maduresa que en 15 llibres recull les mitologies grega i romana d'aquella època. És un poema èpic, escrit en hexàmetres i hi són abundants els elements lírics. L'argument canvia contínuament, essent característica comuna la transformació de personatges i éssers en animals, plantes, constel·lacions, en un ordre cronològic des de la creació de l'univers fin a la divinització de Juli Cèsar. No hi apareix cap tipus d'exaltació històrica com en l'Eneida, ja que el propòsit de l'autor només és narrar els mites clàssics. El mite, desprovist del seu caràcter religiós, s'acosta al lector com a una història divertida que conserva part del seu contingut filosòfic. Una història mítica del món que comença amb un pròleg dedicat a la 8

creació i el diluvi (primers episodis del llibre I) i es divideix a continuació en tres parts: • els protagonistes són divinitats, • narracions sobre herois i heroïnes, • les figures que els antics consideraven històriques tot arrencant de la guerra de Troia. Donen unitat a l'obra la presència constant del canvi, l'ordenació temporal i la continuïtat entre episodis proporcionada per la concatenació de personatges: en el primer llibre, per exemple, passa de les formacions naturals d'animals a l'aparició de Pitó i tot seguit de la seva mort a mans d'Apol·lo al mite d'Apol·lo i Dafne. La presència contínua del narrador durant el relat també li dóna coherència. Ovidi normalment aporta a les seves obres abundants dades autobiogràfiques. És difícil encasellar Les Metamorfosis en un gènere concret. De tota manera és una obra propera a l'èpica. A diferència de l'epopeia nacional, li manca protagonista i unitat de narració. Es podria considerar un tipus especial d'èpica, l'èpica de les emocions, especialment de l'amor. Presenta una gran diversitat d'estils, perquè cada episodi és tractat amb l'estil que el poeta considera més adient. 9

9