Llatí

LLATÃ: CULTURA 1 El llatÃ-, una llengua indoeuropea A l'època neolÃ-tica, un canvi climatic provocá la dessecació i una desertització de grans territoris des de l'Àfrica sahariana fins les estepes asià tiques.Les poblacions afectades es veuen forçades a emigrar cap altres territoirs a causa de la pèrdua del sòl fértil. A l'inici de l'edat de bronze, tribus que habitaven l'actual Kazakhstan, formant una comunitat ètnica i lingüÃ-stica, inicien una fase de dispersió. En onades migratòries successives s'establiran entre les costes atlà ntiques d'Europa i la penÃ-nsula Indostà nica.Aquest poble nòmada i colinitzador ha rebut el nom d'indoeuropeu. Les llengües indoeuropees Al S.XIX en ple positivisme, el lingüista alemany Franz Bopp va demostrar la relació directa entre llengües antigues de l'Ãndia i d'Europa, va aplicar el mètode comparativista que consistia a demostrarcomparant les correspondències en lèxic, morfologÃ-a i sintaxi entre les llengües objecte d'estudi.Això va permetre postular l'existència d'una llengua comuna batejada amb el nom d'indoeuropeu,aquesta llengua comuna és hipotètica i el seu lèxic esta format per les arrels que s'han deduït ja que no ens n'ha arribat cap testimoni escrit. La dià spora (Emigració masiva) Els estudiosos han pogut establir dues etapes cronològicament diferenciades en l'història de les tribus que van parlar l'indoeropeu comú: • La primera: com a poble en comunitat des del seu origen fins l'edat de bronze • La segona: com a poble en desmembrament, des de l'edat del bronze fins l'edat del ferro Aquesta segona etapa es coneix amb el nom de dià spora,és la divisió de l'indoeuropeu en les diverses llengües de la familia indoeuropea, els pobles colonitzadors van importar cultura i llengua als territoris on havien emigrat,i la llengua indoeuropa en contacte amb les llengües autòctones (substrat) les va anar substituint alhora que experimentava canvis i modificacions per influència de les llengües veïnes (adstrat) o de llengües introduïdes en el mateix territori més tard (superstrat). La lingüÃ-stica comparada ha fet evident l'existència d'un indoeuropeu comú en l'època neolÃ-tica, i per expansió o fragmentació provoca l'aparició de diferents dialectes a finals de l'edat dels metalls. En determinats casos (castellà ,català ,grec,hindi..) es coneix perfectament el dialecte del qual deriven questes llengües modernes, però en d'altres (almenany,anglès,rus..) no es conserva cap testimoni del primitiu dialecte o comú. GRUPS LLINGÃœÃSTICS Indoirà nic: hindi, bengalÃ-, persa, afganès, kurd Anà tolic: hitita Grec: grec 1

Ità lic: llatÃ-, llengües romà niques Bà ltic: lituà , letó Eslau: rus, ucrainès, bielorús, txec, polonès, serbocroat Germà nic: islandès, noruec, suec, danès, alemany, anglès, neerlandés Cèltic: irlandès, escocès, gal.lès, bretó Les úniques llengües no indoeruopees a Europa actualment son: finès, l'estonià , l'hongarès i le turc, de la familia uraloaltaica; el Georgia i altres llengues caucà siques i el basc, d'origen incert. La gran majoria de les llengües que actualment es parlen a Europa pertanyern a la familia indoeuropea, però hi ha comunitasts no gaire nombroses que parlen llengües relacionades amb altres famÃ-lies lingüÃ-stiques. • FamÃ-lia uraliana: grup finoúgric; l'hongarès, l'estonià , el finès el sami o lapó.L'altre grup comprèn les llengües samoiedes (palesiberianes). • FamÃ-lia altaica: grup turquès: turc, l'à zeri, l'uzbek o el tà rtar.El mongòlic o el manxú (Xina). • Llengües caucà siques: formen un conjunt de llengües el parentiu genètic de les quals encara no ha estat provat. Meridionals com el Georgia i septentrionals com el txetxè, • El maltès: l'unic representant europeu del grup semÃ-tic de la familia afroasià tica. • El basc: una de les llengües més antigues d'Europa de la cual encara avui dia no se'n coneix l'origen. La llengua dels gitanos, el romanÃ- que pertany al grup indoirà nic també és indoeuropea però no és pròpia de cap territori concret. L'expansió de la llengua llatina El llatÃ-, es per tant el dialecte que parlava un determinat poble indoeuropeu dels que van colonitzar la penÃ-nsula Ità lica.Sorgeix a una regió anomenada Laci al centre d'Ità lia.Al Laci coexistien diversos dialectos llatins fins que el de la ciutat de Roma s'imposà sobre tots els altres. Panorama lingüÃ-stic d'Ità lia (S. VII Ac) La penÃ-nsula Ità lica constituïa un veritable mosaic lingüÃ-stic,conformat tant per llengües indoeuropees com per altres que no ho eren que es distribuïen d'aquesta manera: • SÃ-cul: llengua ità lica de la primera onada indoeuropea, es parlava al centre i l'est de SicÃ-lia • LLatÃ-: es parlava al Laci • L'osc i l'umbre: llengües emparentades entre elles però no amb el llati.Al centre i al sud d'Ità lia, i el segon al nord−est de la penÃ-nsula Ità lic • El celta: utilitzada pels pobles indoeuropeus q habitaven les planes continentals del nord d'Ità lia 2

• El messapi: (grup il.liri) a la regió de la costa sud de l'Adrià tic i el vènet a la zona del golf de Venecia • Grec: es feia servir a la Magna Grècia.Nom amb el q es conegut el congllomerat de colònies gregues fundades a les costes de la meitat oriental de SicÃ-lia i del Sud d'Ità lia • L'etrusc: llengua no indoeuropea parlada a les costes de Córcega entre els rius TÃ-ber i Arno • El lÃ-gur: llengua no indoeuropea molt mal documentada,parlat a la zona del golf de Gènova • El púnic: dialecto del fenici, parlat a Cartago i les colònies cartagineses de la costa occidental de SicÃ-lia i de l'illa de Sardenya. Expansió de la llengua llatina El llatÃ- es va anar expandint a mesura que s'estenia el poder de Roma.Entre els S. V i III aC va der desaparèixer prà cticament les altres llengües ità liques,alhora que es completava la conquista de la penÃ-nsula Ità lica: els exercits romans van vèncer primer els etruscos,després els altres pobles ità lics i els celtes, i finalment la darrera de les colònies de la Magna Grècia que va caure sota el poder romà . Van caure també sota el seu poder, Hispana, el sud de la Gà l.lia i el nord d'Àfrica.Els romans es van anar fent amos de la Mediterrà nia oriental: ocuparen els Balcanes,Grècia,L'Àsia Menor, SÃ-ria i Egipte.Roma s'annexionà la resta de la Gà l.lia,Gran Bretanya, la part occidental de la Germà nia i els territoris de l'Europa. La polÃ-tica expansionista dels romans va portar al llatÃ- a ser llengua oficial de l'imperi més gran que havia conegut l'antiguitat.Encara que durant molt de temps en els territoris colonitzats es van continuar parlant les llengües autòctones respectives,ja que els romans no hi van imposar estrictament la seva dinà mica de la romanització, va fer q de mica en mica el llatÃ- sanès imposant entre els seus habutants. L'assimilació del llatÃ- no va ser pas igual a tot arreu: la mediterrà nia oc. acceptà més facilment els canvis culturas i lingüÃ-stics, la mediterrà nia ori. per qüestions de prestigi va conservar sempre l'ús de la llengua grega. Evolució de la llengua llatina El llatÃ- es va desenvolupar tot al llarg de més de dotze segles,des del primer testimoni escrit fins a l'aparició de les llengües derivades del llatÃ- −les llengües romà niques−. Aquest periode de temps permet distinguir un cert nombre de variants diacròniques relatives a les diferents etapes de l'evolució de la llengua llatina. Etapes del llatÃ− LlatÃ- arcaic: etapa de formació, no ens han arribat textos literaris,només textos epigrà fics amb fortes infuències etrusques i gregues − LLatÃ- preclà ssic: etapa de creació d'una llengua literà ria i de consolidació de la llengua llatina.Augmenta l'infuència de la cultura grega. − LlatÃ- clà ssic: etapa de plena maduresa de la literatura i de la llengua llatina, que esdevengué llengua de cultura de tot un imperi.

3

− LlatÃ- postclà ssic: primera decadència però encara amb textos literaris dintre de la gran tradició romana. − LlatÃ- tardà : etapa progresiva desintegració del llatÃ- q el portarà a desaparèixer com a llengua parlada, en benefici de les llengües romà niques. − LlatÃ- medieval: el llatÃ- ja no es parla i esdevé només una llengua escrita. − LlatÃ- humanÃ-stic: el llatÃ- escrit i parlat pels humanistas que intenten recuperar la puresa del llatÃclà ssic. Registres del llatÃSermo urbanus, sermo rusticus i sermo pregrinus, amb les quals es distinguÃ-a el llatÃ- de ciutat considerat culte,i el llatÃ- del camp i dels llatins provincials considerats de poca categorÃ-a. D'altra banda tenim l'oposició entre sermo nobilis i sermo vulgaris.El romans l'anomenavan sermo nobilis −nosaltres llatÃ- culte− correspon a la manera de parlar i sobretot d'escriure dels cercles elevats de la societat romana: s'hi escriben les grans obres de la literatura llatina.També trobem el llatÃ- quotidià (sermo vulgaris) el que nosaltres coneixem com a llatÃ- vulgar i es col.loquial i familiar, es caracteritza per les innovaciones i perque no seguéix estrictament les normes acadèmiques, el parlaven les classes poupulars de la societat romana,i apartir d'aquest llatÃ- naixerien les diverses llengües romà niques. La fragmentació lingüÃ-stica de la Romà nia Els romans, aparentment permeten conservar algunes institucions de les provÃ-ncies sotmeses, adopten sistemà ticament un seguit de mesures encaminades a romanitzar profundament el territori: suprimiesen fronteras, funden colònies i hi envien colons, construyesen magnÃ-fiques vies de comunicació, asimilen les religions autòctones, instauren el pret rompa.. tot això va fer q les poblacions romanitzades anessin deixant en un segon pla la llengua pròpia i que el llatÃ- esdevingués la llengua comuna de la part occidental de l'imperi: el conjunt de terres conegut amb el nom de la Romà nia El llatÃ- q normalment parlaven els colonitzadors era el llatÃ- vulgar,el parlat,presentava variacions motivades per l'origen social dels usuaris, per la seva procedència geogrà fica (de Roma o procÃ-ncies) o per modes sorgides en un lloc o en un moment determintats.Això amb el fet q el procés de romanització podia comportar una colonització de tipus rural (sense escoles) o de tipus urbà (amb escoles) va provocar en cadascuna de les provÃ-ncies s'anés diferenciant la manera de parlar el llatÃ-. Aquest procès de dialectalització en que la llengüa autòctona es el substrat i les veïnes l'adstrat, es va veure afavorit per la pèrdua gradual d'hegemonia de Roma, ja que de la Unitat politicoadministrativa de l'Imperi dependen factors d'unitat com l'acció del llatÃ- culte sobre el parlat, la conciencia d'una llengua de l'Administració i de l'ensenyament, o les relacions estretes,constants i necessà ries entre les diferents provÃ-ncies. El naixement de les llengües romà niques Amb la fi de l'Imperi romà ,desapareix la principal força de cohesió lingüÃ-stica del llatÃ-, i s'en produeix la fragmentació en perdre la funció de la llengua de comunicació i d'unió de tot el territori.Les invasions germà niques suprimiesen l'Administració,separen pobles,creen fronteras i la llengua va rebent tota mena d'influències disgregadores. Cap a finals del S VIII el llatÃ- ja apareix fragmentat en nombrosos dialectos (rusticae romanae) q s'aniran 4

transformant en les ll.romà niques o neollatines.Són els nous idiomes parlats a la Romà nia desde el segle X. Iberoromà nic − castellà , galaicoportugués − castellà ,gallec,portugués Occitonoromà nic − català , occità Gal.loromà nic − francès Retoromà nic Italoromà nic − italia Balcanoromà nic − romanès Persistència de la llengua i de la cultura llatines El llatÃ-, no va desaparèixer amb la caiguda de l'imperi rompa ni amb el naixement de les llengües romà niques, ja que de fet ha mantingut la seva presència, com a idioma d'una institució com l'Esglèsia i de la qual es encara llengua oficial,com a llengua de l'ensenyament de la ciencia de la filosofia, de l'Administració i de la justicia. La desintegració de l'Imperi romà d'Occident tampoc no va suposar la liquidació de la cultura llatina, en les modalitats del llatÃ- medieval i llatÃ- humanÃ-stic va mantenir la unitat i va perdura,exclusivament com a vehicle de cultura. Al cristianisme: en els monestirs, els monjos, conscients de l'enorme valor cultural de les grans obres de la literatura clà ssica tan llatines com gregues es van dedicar a copiar−les i aixÃ- al llarg de l'edat mitjana es van recopilar documents fonamentals del món grecollatÃ-, i en ser llegits i traduïts pels umanistes europeus van generar el Renaixement: el gran moviment de renovació cultural, q posaba al dia els models de la cultura clà ssica grecollatina,va ajudar a fer surtir la societat europea dels anys d'obscuritat i va obrir les portes a l'edar moderna. Des d'aquell moments i fins els postres dies, cap aspecto de l'anomenada civilització occidental europea no s'escapa de l'influencia de la cultura classica,com una magnifica combinació de civilitzacions: el llegat cultural de Grècia amb les seves propies aportacions per part de la cultura llatina.

5